Primer una cosa i després una altra

      No es pot ésser al plat i a les tallades o com en diuen en castellà teta y sopa no caben en la boca. Efectivament aquesta és la impressió que ens emportem sovint de les xarxes socials en les quals la multitasca no és rebuda amb gaire entusiasme. O es repiquen campanes o s'hi va a la processó, però a Twitter les dues coses, estimats seguidors, no es poden fer. Hélas !

    Arran del debat sobre la monarquia del proppassat divendres al Parlament, un bon grapat de joves i no tan joves pausaren les vacances per cridar ben fort, tots a l'una, ¡ara no toca, President! Bé, són aquestes coses que deixen a un servidor palplantat, però tant se val això. La qüestió que aquí ens ha d'interessar és el conjunt d'arguments que atapeïren la xarxa per justificar aquest ara no toca tan nostrat i en bona hora, recuperat. 

    Recordo d'haver respost una piulada d'un jove molt enfadat amb el President per dedicar una sessió urgent quan s'havien diagnosticat més d'un miler d'encomanaments aquell mateix dia. ¿Com s'atreveix aquest home a debatre una qüestió banal quan el que hauria de fer és parar atenció als nous diagnosticats? ¡Quin irresponsable! Poso aquest exemple i en podria posar-ne de més, però aquest n'és un de recent. ¿Recordeu  què li digueren a la batllessa de Barcelona quan va pujar una fotografia a Instagram ajaguda al llit? ¿Heu vist com li retreuen a Díaz Ayuso que no tingui enllestit el calendari escolar i marxi de vacances? Tot sona igual, tot és el mateix. El ciutadà ignorant sempre sap què ha de fer el polític i quan ho ha de fer.

    Tanmateix, és probable que el ciutadà no sàpiga que les administracions estatals, autonòmiques i locals són prou grans com per atendre més d'una qüestió alhora. És més, si l'administració no pogués atendre més d'una qüestió alhora no podríem parlar d'administració. Us confesso que no sóc administrativista, només em faltava això, però és suficient de  fer un cop d'ull a l'organigrama de la Generalitat de Catalunya o del govern que més us agradi, si és que us n'agrada algun, i veure la complexitat de la seva organització. El President presideix un sistema institucional, no s'ocupa de resoldre les qüestions particulars de tot el territori. ¿Fins aquí hi estem d'acord? 

      

        La incapacitat humana de copsar la totalitat d'un simple cop d'ull ens obliga a delegar, a dividir, a repartir les tasques i la responsabilitat. De manera que tot i que Twitter ens condueixi cap a la unicitat o l'argument únic per tenir-nos distrets una bona pila d'hores, la realitat se'ns mostra més complexa de com la veiem. Ni el Rei és només un gorrer corrupte, ni Pujol un nacionalista supremacista, detesto aquest mot tant caietà, ni la Transició fou un pacte modèlic que nos dimos entre todos. Malauradament pels unicistes, per entendre la realitat que ens envolta cal fer una cosa i una altra alhora. Hélas !