Obregón, Ponsatí i la vida de després

 

Dues dones van ocupar les portades d’ahir: Clara Ponsatí, pel seu retorn inesperat a Barcelona i Ana Obregón, per l’«adopció» d’una nena per gestació subrogada. Ambdues protagonistes són, amb dos anys de diferència, molt properes en edat i, si bé cadascuna d’elles ha seguit una trajectòria diversa, acadèmica l’una, televisiva l’altra, comparteixen una pèrdua irreparable: la mort del fill gran. Aless Lequio, fill d’Ana Obregón amb Alessandro Lequio, el famós comte Lequio, va morir a Barcelona al mes de maig de 2020 com a conseqüència d’un sarcoma d’Ewing, una malaltia estranya que afecta els ossos i els teixits tous. Nou anys abans, però, també al mes de maig, moria en Guillem, el fill primogènit de Clara Ponsatí, també a causa d’un càncer estrany que acabà amb la vida del jove en molt poc temps.

La casualitat ha volgut que les dues dones, per motius ben diferents, hagin estat notícia en el mateix dia, i que tant l’una com l’altra hagin estat prou criticades, per bé que ha estat l’actriu a qui li ha tocat més el rebre. Pocs mesos després de la mort d’Aless Lequio, l’Obregón admetia que havia perdut la il·lusió i les ganes de viure. No han estat poques les vegades que ha donat senyals d’alerta a les seves xarxes socials. És del tot indubtable que l’«adopció» d’aquesta filla nord-americana ha estat, poc o molt, una via d’escapatòria per la qual l’actriu vol sortir del pou en què es troba ficada des de l’any 2020. Una opció que, si bé molts no compartim, tractem d’entendre-la amb un ai al cor. Probablement en el cas de Ponsatí, sens dubte la consellera més agosarada del govern del 14 de juliol, hi hagi alguna cosa d’aquell atreviment propi del qui no té res més a perdre, sense que això resti valor al seu compromís ferm amb el país. Sovint quan la vida es trunca i s'esbocina, fem coses que els altres no arriben a entendre mai del tot.