Als amics, favors; als contraris, justícia
Em fa la sensació, i dic que me'n fa perquè no ho he comprovat amb dades, que cada cop som més els que rebutgem debatre qualsevol cosa per les xarxes, especialment per Twitter, la xarxa política per excel·lència. Tot és cosa dels algoritmes i les connexions entre usuaris i d’acord, sí, no sé què és un algoritme, però avui dia la culpa la tenen ells i això és el que més importa.
Bé, deixem-ho córrer perquè aquesta no és la qüestió. Siguem clars i distints, qui aguanta contestar amablement a tants usuaris contraris a les idees pròpies? És insuportable! Al final acabes per veure tothom com a enemic! Ara sortirà el típic que diu «però sí és magnífic debatre amb qui no pensa com tu, fer-ho només amb els teus és reduccionisme». Va, home va!
El problema, com sempre, és del mitjà que ens condueix a la confrontació i l’atac gratuït ,i malgrat que d’això fa temps que ens n’hem adonat tots, Twitter és massa addictiu. Algun cop he provat de marxar-ne i dedicar-me a altres coses, però al cap de pocs dies m’he penedit i hi he tornat. Trobava a faltar la gent amb qui interactuava, els m’agrada, les notícies, les escridassades, els articles d’opinió, els mems, els tuits sense sentit, la fanfarroneria, els vídeos, la cultura cancel·lada, les batalles campals entre feministes queer i feministes radicals.. vantias vanitatum et omnia vanitas.
Que sí, que exagero massa, com sempre, però és que es fa tot tan pesat... Mentre escrivia el primer paràgraf he recordat un moment de l’entrevista que Ferran Monegal li va fer al Cardenal Lluís Martínez Sistach a Telemonegal. Mons. Martínez Sistach en ser preguntat per la manera en què el Polònia reia del papa contestà, cito a partir de l’article del mateix Monegal: «Sobre la mare, sobre la pàtria, sobre la llengua i sobre la fe, poques bromes. Són temes que no haurien de ser tocats»1. Fa dotze anys d’aquesta entrevista i quan la vaig veure vaig pensar que Martínez Sistach exagerava i que calia parlar de qualsevol cosa sense por, però ara li dono la raó en bona part.
Dic en bona part perquè certament cal parlar de gairebé tot i sempre amb el respecte i el rigor que cada qüestió mereix. De tot no es pot parlar, això va quedar clar acabada la Segona Guerra Mundial. Els drets humans no es debaten, s’accepten i no n'hi ha més a dir. Però seguint la línia de Sistach, són moltes les matèries que si es discuteixen de qualsevol manera poden ferir els participants d'un debat i que, per tant, si les condicions adients no es donen val la pena desistir-hi. Amb penes i treballs puc suportar un debat sobre la llengua, la política, el futur del país, la religió o la identitat personal amb dos-cents vuitanta caràcters i encara em resulta més complicat si la voluntat de l'altre és ferir-me i trepitjar-me.
D'aquesta manera vaig decidir fa un temps de blocar i silenciar tots aquells que de qualsevol manera tracten assumptes tan complicats com els que he esmentat abans. No puc digerir tants inputs negatius en un temps més que reduït. No puc. I és clar que és més fàcil envoltar-te de gent que pensa com tu, però insisteixo, el mitjà no serveix per debatre, sinó per combatre.
Així doncs, és més que necessari sentir veus contràries a la teva, no ho nego, però sempre que això sigui en un ambient propici; posem per cas un debat ben organitzat, serè, tranquil, amb arguments, amb dades i amb públic real, allunyat de la virtualitat. Tot plegat requereix d’una capacitat d’anàlisi que no tots posseïm, jo no la tinc, per no deixar-se emportar per les opinions favorables i confrontar-les amb aquelles que poden desmuntar-nos el nostre mapa mental que ens hem anat fent amb el temps. I per arribar a aquest punt cal que rebem una formació sobre xarxes socials. Hem d’aprendre a navegar-hi si el que volem és gaudir d’una experiència grata, enriquidora i allunyada de la bel·licositat tuitaire. Organitzem debats presencials, parlem amb respecte sempre i especialment quan tractem d’aquelles qüestions que fereixen el moll de l’os del contrari. Si nosaltres com a usuaris de la xarxa no renunciem a la confrontació estèril, si permetem aquest esclavatge a les idees, si no aturem la volatilitat de les nostres emocions quan ens exposem a Twitter, el més probable és que acabem boigs.
Fa dos dies, un tuitaire força conegut en aquesta banda nostra de l’Ebre, Álex Dorado Nájera, va ser elegit conseller del govern de la Rioja. El nou conseller ha atiat durant anys l’anticatalanisme a les xarxes a qualsevol preu i de qualsevol manera i com ell molts més que cerquen un càrrec polític a partir dels seus tuits incendiaris. Tant se val la ideologia, no importa de quin partit siguin o a què es dediquin. Bloquem o silenciem. El conseller Dorado el tenia bloquejat fa temps, però és que en Rufián, en Coscubiela, na Gallifantes, en López Calvet, en Pérez-Reverte, n’Ussía, en Negre o na Moll també. Em nego a entrar a les seves provocacions perquè no m’aporten res més que una irritació passatgera al meu temps d’oci. Cal que enriquim les nostres experiències virtuals.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada