Tardes al Troc

    Ara que acabem l’estiu és quan més recordo aquesta estació tan llarga de l’any. Tinc per costum d’escoltar nadales a l’agost i menjar gelats a l’hivern i, tot i ser conscient dels desajustos que pateix el meu cap, gaudeixo d’aquests moments amb gran delícia. Com deia, ara que acaba l’estiu em venen a la memòria fragments de tardes estivals de la meva infantesa. Us he de prevenir, però, que jo no he fet grans viatges ni he anat de colònies ni m’he passat tardes llegint grans novel·les d’aventures. El meu estrat social ha estat més aviat modest i el cultural més aviat lamentable, però d’això més val que no en parlem avui.

    Aquells qui sou nats abans dels noranta o passats els primers anys dels dos mil no sabeu què és passar les tardes estiuenques de centre en centre comercial. Potser, estimat lector, tens la mateixa edat que jo, uns divuit, que és l’edat que dic que tinc des de fa sis anys, i no has anat mai de shopping amb la teva tieta perquè anaves amb l’avi al teatre o al Círculo Ecuestre amb el pare. Ah! T’ho has perdut, em sap greu.

    Doncs sí, la meva tieta, perquè jo no dic tia perquè em sembla massa finolis, em portava sempre amb ella als centres comercials o als mercadillos de la ciutat. Anàvam a l’Eroski, a l’Illa, a El Corte Inglés, al Bahaus, a l’Ikea, al Barnasud, a la Maquinista, a l’Ànec Blau, al Gran Via, al Maremagnum... però cap d’aquestes grans superfícies —sí que n’eren de grans, oi tant!— feien tant el pes a la meva tieta com el Troc. Allò sí que era el paradís. Sabies quan hi entraves, a les quatre de la tarda a ple sol, però no sabies quan en sortiries. I pensaràs tu, estimat lector que passaves dies i dies al càmping de la muntanya gaudint de la brisa del vent, què hi fèieu allà? Res, aquesta és la qüestió. Mirar, tocar i molestar els dependents.

    Per aquells de vosaltres que no sabeu què és el Troc us ho descriuré en poques paraules: magatzem gran, andròmines velles, passables i noves de trinca a preus molt assequibles. El paradís perfecte pels afeccionats a la col·lecció. Ah! Uns Encants de tota la vida vols dir, oi? Doncs no! Allà hi ha classe, hi ha saber-estar, hi ha elegància. Tot queda ben endreçadet, etiquetat i net. Classe baixa? Sí, però no ens ajupim a remenar coses del terra. Làmpades, moltes làmpades, sofàs, bicicletes estàtiques, maniquís amputats, pel·lícules eròtiques, milers de llibres embolcallats, cames ortopèdiques, llits, taules, despatxos, cadires... de tot, de tot. Allà no hi faltava res.

    La meva tieta, una dona de prominent intel·ligència en els afers mercantils de segona mà, m’estacionava a la secció de la qual sabia que no me n’escaparia sota cap concepte i marxava en expedició cap a la secció de mobles i tresillo. Efectivament, parlem de la secció «caixes enregistradores, calculadores i ordinadors». La meva feina ideal ha estat i serà sempre la de caixer, per la qual cosa m’hi estava hores fent números, imprimint tiquets i/o factures. La comptabilitat em cridava, però els malaurats alisis m’empentaren cap a altres menesters més complicats i allunyats del «bip, bip» de las màquines enregistradores del Caprabo.

    En tot cas, d’allà en sortíem amb les tan buides com les portàvem en entrar-hi, però amb la satisfacció que cadascú hi havia trobat allò que més li agradava i, per tant, només per això ja pagava la pena de passar-hi la tarda. Aquesta, però, no acabava mai sense el tradicional gelat vespertí, del McDonald’s, sens dubte, i la compra d’alguna revista de decoració. Casa Diez, Mi Casa, Cosas de Casa, Casa y Jardín i tants altres paperots omplien el revister de l’entrada esperant el moment de ser llegits al vespre. És possible que no llegís Geronimo Stilton ni Harry Potter, ara bé, de plantes d’interior i consells per la llar en vaig aprendre molt. Saps que les plantes de fulla grossa cal ruixar-les amb un flus-flus i paper de cuina?

    Un altre dia us parlaré de les interminables visites a pisos, immobiliàries, caixes d’estalvi, advocats i més pisos que feia acompanyant la meva tieta quan va voler mudar-se, tres carrers més amunt d’on vivia. Aquells anys pre-bombolla-2008 van ser tan feliços! Don Piso, Fincas Corral, Expofinques, Tecnocasa...